Etiqueta: reflexió

Els models de MOOCs que no volem seguir

Com a tastaolletes de diversos MOOCs, he anat prenent nota de les pràctiques que no voldria aplicar al nostre:

1. Vídeos que són directament una gravació d’una classe presencial (1h. i mitja). Cada vegada ens costa més estar més d’una hora davant de l’ordinador escoltant algú parlant sense moure’ns. És difícil mantenir l’atenció de l’espectador si no hi està avesat. Jo ho faig de tant en tant, però han de ser temes que m’interessin molt i solc utilitzar la pràctica de prendre apunts mentrestant, perquè m’ajuda a centrar-me. Quan hi ha diapositives darrere del professor més val aturar el vídeo i mirar la pantalla, però compte que sovint les diapositives apareixen tallades o no es poden llegir. Tot i això, reconec que aquest model té coses bones, pedagògicament. La presentació del professor sol ser “espontània”, és a dir que no segueix un telepròmpter ni s’eliminen els errors ni les picades d’ullet (i riures) als estudiants: el fet que els estudiants hi siguin físicament sol influir al professor. El dinamisme del professor que es mou per l’aula i la tarima també són avantatges respecte d’un docent assegut davant de la càmera i, és clar, mirant-la fixament. De totes maneres, penso que això és la idea de compartir materials d’un curs presencial (normalment d’èxit), no de presentar una proposta innovadora d’ensenyament com és el MOOC.

2. Una veu parla i al vídeo només hi apareixen diapositives, que se succeeixen. No transmet, no crea empatia i menys si només hi veus gràfics i estadístiques. Suposo que, per contra, si es pot descarregar tens un material bo d’estudi.

3. Els cursos en els quals el volum de feina augmenta i augmenta i les hores de dedicació real no corresponen a les que s’havien anunciat. Quan preparem un MOOC hem de tenir en compte tant el temps de visualització dels vídeos com les lectures i els exercicis i considero que cal distingir molt bé entre el material fonamental per seguir el curs (obligatori) i els recursos complementaris que s’ofereixen. L’allau de feina i de materials mal organitzat aclapara els estudiants, també als cursos en línia tradicionals.

4. No m’entusiasmen els tests programats amb molta matèria, sobretot quan bona part del contingut s’ha d’extreure dels llibres de la bibliografia recomanada i no dels materials creats per al MOOC. És a dir, sóc partidària de donar sempre textos de referència i, si pot ser, de penjar-los a la plataforma del curs, però és fàcil que l’estudiant se senti sobrecarregat i necessiti unes activitats més guiades abans de realitzar un gran examen. En el nostre cas, optem per una avaluació continuada, amb una pregunta clau a cadascun dels vídeos i activitats reflexives, en què els estudiants desenvolupin l’esperit crític (una paraula cada cop menys de moda als contextos universitaris europeus, pel que he observat).

5. Tot i que les entrevistes breus a un especialista/bon comunicador/professor són un encert, no ho són els grups de discussió grans que es filmen durant uns vint minuts (es fan repetitius i l’estudiant segueix sense poder-hi participar).

Us he de deixar. Bon cap de setmana!

Anuncis

Reflexions breus sobre els MOOC

Avui he trobat aquest article a través d’una piulada de Miquel Duran al Twitter. Us el recomano. Voldria comentar-lo amb deteniment un altre dia, però de moment, n’escric una reflexió al vol.

L’article comença amb la contraposició dels beneficis, dels canvis que els mitjans de comunicació utilitzen per presentar els MOOCs (accés a l’educació de forma més àmplia, menys costos i possibilitats d’acabar cursos universitaris gràcies als crèdits que pugui donar la superació d’un MOOC) amb les expectatives i els objectius que tenien els professors d’universitats prestigioses nord-americanes que havien participat des de l’inici en el procés d’implementació dels MOOCs de forma activa.

Això m’ha fet pensar en un dels debats que es va generar dins del grup del qual formava part al taller de la I Jornada sobre MOOCs que va tenir lloc a l’abril a la UPF. Diversos professors oposaven la idea d’un curs massiu en línia a un curs tancat, amb pagament de matrícula o de tutoria en una universitat a través de la plataforma Moodle o d’un altre tipus de campus virtual (a les diapositives que he enllaçat a l’entrada anterior hi trobareu resumides en un esquema les diferències entre un curs en línia tradicional i un MOOC, en què l’adjectiu “massiu” no és en va). Argumentaven que el que dóna un valor afegit als cursos tradicionals i de pagament, allò que farà que els estudiants s’hi segueixin matriculant, és que hi ha un seguiment de prop del progrés de l’alumne, si està ben fet hi ha una voluntat de guiar l’estudiant a través del procés d’aprenentatge d’una manera personalitzada.

Des de la pròpia experiència com a alumna de cursos virtuals, ho comparo entre els cursos virtuals d’una quinzena d’alumnes que ofereix l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en què hi ha un temari en pdf i tests autocorregits, però també un lliurament d’un escrit cada quinze dies, que és comentat pels companys (sí), però també pel professor de manera individualitzada i amb una videocorrecció, en què hi ha una tutoria final orientativa i el seguiment del projecte personal d’escriptura de cadascú al llarg del curs. A més, cada 15 dies també hi ha un xat d’una hora i mitja amb el professor i els companys. Penso que els professors dels MOOCs cada vegada intenten utilitzar més eines similars per avaluar el progrés i perquè els estudiants rebin comentaris personals sobre els exercicis, a través de l’avaluació no només de tests sinó també d’activitats corregides per un parell de companys amb un sistema de rúbriques clar (P2P), que poden ser usades de forma puntual o ser el fonament del curs (vegeu aquest MOOC). Hi ha hangouts/tutories virtuals, s’organitzen meetups/trobades i grups d’estudi.

I sí, no puc deixar de comparar els cursos virtuals de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu amb una iniciativa, que em va parèixer fantàstica, que em va arribar a través de CiudadSeva. Es tractava d’un curs virtual per aprendre a escriure contes (en castellà) i t’hi podies apuntar a través d’un googlegroup. Ho vaig fer i, com jo, molta més gent. També hi havia una bibliografia recomanada i diversos textos gratuïts penjats al web increïble de CiudadSeva, a més d’una professora que cada setmana demanava una activitat (el passatge d’un conte) que els companys havien de comentar. Hi va haver una allau d’inscripcions (tot i que no es pot comparar amb el nombre d’inscripcions d’un MOOC), de presentacions els primers dies, no hi havia manera de donar-se de baixa, més correus amb gent que se’n queixava, després va venir l’enviament de contes, dels quals cadascú comentava el que volia i podia i la professora va haver de deixar clar que no podria fer les correccions dels textos… Va ser un caos.

Els MOOCs han fet un pas més enllà, estan organitzats, es compta amb experiències prèvies (i la majoria de professors n’han estat usuaris), amb eines acadèmiques i plataformes adequades i, malgrat tot, la qualitat d’alumnes inscrits fa que no se’n pugui fer un seguiment personalitzat, almenys per part del professor. I parlo en general, atès que he llegit experiències molt atractives des d’aquest punt de vista. Però penso que també podem girar la truita: es donen materials molt ben pensats des del punt de vista pedagògic, que a més es milloren d’edició en edició i es tenen molt en compte els comentaris dels alumnes i les dades sobre com els estudiants s’han encallat en un determinat vídeo (que entre el minut 7 i 8 triplica les visualitzacions pel mateix usuari) o en una determinada pregunta que era ambigua. Hi ha pautes molt clares i, alhora, l’estudiant torna a gaudir d’aquella autonomia que potser van conèixer els estudiants pre-grau, en què, malgrat que no hi havia un seguiment tan individualitzat dels estudiants, que en la majoria de casos només realitzaven una avaluació única, tenien/teníem més llibertat per crear-se un itinerari propi, per aprofundir a través dels materials optatius en allò que els havia cridat més l’atenció (encara que signifiqués aturar-s’hi unes quantes quinzenes, perquè el ritme l’imposaven ells). Perquè considero que als MOOCs el més important no és que un alumne segueixi des de l’inici fins al final el curs, tal com està pautat, sinó que sigui capaç de seleccionar la informació, de buscar el que més li interessa, d’aprendre simplement pel plaer de fer-ho, perquè aquí l’objectiu no sol ser una nota ni encara menys un certificat.

Evidentment, si som capaços de despertar el cuquet de la curiositat de l’alumne per un tema, jo personalment aspiro a atreure’n l’atenció a tots els mòduls i les activitats del curs!

Bona nit!

P.S. Malgrat el to de reflexió en veu alta (d’abans d’anar a dormir) d’aquest blog, pretenc mantenir-ne l’enfocament pràctic! I espero els vostres comentaris sobre experiències pròpies en la creació de MOOCs.